“És quan dormo que hi veig clar” J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX

COMENTARI

Aquesta obra, considero que produeix un efecte molt plàstic i emotiu al lector, en el sentit més surrealista que sempre ha emmarcat el món dels somnis. A mesura que avances en la lectura, els colors, les imatges, la natura ens envaeix i ens transporta…

El poema pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). El somni de J.V. Foix en l’obra, sembla remarcar el clar desig de llibertat, una llibertat amenaçada per aquest “ Monstre que no dic” no ens pot dir el nom, referint-se a aquells que van ocupar i atemorir a tot un poble. Aquesta interpretació, rau en la data d’escriptura del poema, la postguerra, i fonamenta el que aleshores deurien ser els somnis més torbadors de l’artista. Així doncs, quan parlem de somnis, parlem del més íntim, interior i, per tant, creatiu, de qui els narra? Si és així doncs, compartint-los podrem somiar plegats.

És quan dorms… que hi penses, que oblides, que ho desitges tot i res, que et detens i reposes , esquives i ignores, tens por i gaudeixes d’aquells moments viscuts durant el dia. Sempre he cregut en la força de la nit; estic segura que la nit ajuda i molt, a que tots els nostres pensaments, dèries i il·lusions reneixin altre cop, amb la necessitat de posar-hi ordre i poder-hi veure més clar...

Sembla ser que, les millors idees, els millors pensaments, han estat sempre fruit de la nit, i del son... Podria ser, que el retrobar-te amb tu mateix, al voler conciliar tot allò que has anat collint durant el dia, finalment, ens cal trobar un final feliç? Posar-se d’acord amb un mateix no és feina fàcil, amb allò de tocar de peus a terra, o el voler tocar moltes terres, fa que els nostres impulsos, i el nostre entusiasme volin molt amunt...

Deixem-nos portar per la “ dolça metzina” de la nit, pel fet de creure que tot és possible, perquè segur que arribarà i una mica de tot anirà bé, i aleshores, un cop ben convençuts, esperem que la son faci la resta.